Jurisprudència sobre les captures de pantalla

Les proves digitals són una prova més que pot ser aportada en un procediment judicial, per tant, són un mitjà més per acreditar les pretensions demandades o confirmar l’existència i la producció d’uns fets determinats i obtenir una condemna degudament fonamentada en fets certs i provats.

Els avenços tecnològics han provocat que hi hagi cada vegada més mitjans i suports diferents que continguin informació. Tots els mitjans de prova que s’aporten han de complir les mateixes regles que impliquen, entre d’altres, poder acreditar que les proves aportades són autèntiques, és a dir, que no han estat falsificades o manipulades. Una forma de control sobre l’autenticitat de les proves es duu a terme mitjançant la seva impugnació, cosa que implica la necessitat de sol·licitar arguments que certifiquin l’autenticitat de la prova aportada independentment del valor probatori que pugui suposar per al jutjador.

En els darrers anys la jurisprudència s’ha anat pronunciant respecte als mitjans de prova digitals, fixant a les sentències els criteris que s’han de tenir en compte perquè una prova sigui admesa pel tribunal i pugui formar part del procediment. Ens referim especialment a la Sentència de la Sala Penal del Tribunal Suprem 300/2015 de 19 de maig de 2015, coneguda popularment com a Sentència Tuenti.

Sentència Tuenti

https://www.poderjudicial.es/search/AN/openDocument/02349ba8f1bbc34c/20181126

En aquesta sentència s’aporten unes converses fetes a través del servei de missatgeria instantània Tuenti. La manera d’aportar aquestes converses al procediment va ser mitjançant fitxers impresos. És evident que les converses en documents impresos podien estar manipulades, i davant de qualsevol impugnació haguessin estat inadmeses si no hagués estat possible verificar a través de la corresponent prova pericial que el contingut es trobava inalterat.

No va fer falta en el supòsit indicat fer cap prova pericial, ja que la víctima va posar a disposició del tribunal el seu compte i la contrasenya i l’autenticitat va ser confirmada per l’interlocutor de la víctima. Tot i així, s’indica en aquesta sentència que la manipulació dels fitxers impresos és senzilla i pot passar fàcilment, a més de la possibilitat d’obrir diversos comptes per la mateixa persona permetent aparentar que s’està produint un diàleg que en realitat és una conversa amb un mateix.

A la Sentència Tuenti s’indica en relació amb la impugnació de proves digitals: “D’aquí ve que la impugnació de l’autenticitat de qualsevol d’aquestes converses, quan són aportades a la causa mitjançant arxius d’impressió, desplaça la càrrega de la prova cap a qui pretén aprofitar la seva idoneïtat probatòria. En aquest cas, és indispensable la pràctica d’una prova pericial que identifiqui el veritable origen d’aquesta comunicació, la identitat dels interlocutors i, en fi, la integritat del contingut.

En resum, un cop aportada una evidència digital en un procediment judicial, l’important és poder acreditar mitjançant qualsevol mitjà de prova l’autenticitat del mateix, fet que difícilment podrem dur a terme si l’evidència digital original ha estat eliminada.

Els criteris establerts pel Tribunal Suprem a la Sentència Tuenti tenen especial rellevància també per a les impressions de pantallapantallazos”, existint gran quantitat de jurisprudència menor que es pronuncia sobre això.

Resum Sentència de l’Audiència Provincial de Màlaga de 3 d’octubre de 2016

https://www.poderjudicial.es/search/AN/openDocument/24b275bd3810e94a/20170216

La Sentència de l’Audiència Provincial de Màlaga de 3 d’octubre de 2016 es pronuncia en relació amb uns pantallaços amb els quals es pretenien acreditar uns pagaments, indicant: “La impressió de pantalla ni tan sols es pot assimilar al suport electrònic de les transferències bancàries que pretén acreditar-se, però el que és més rellevant a efectes no ja de la seva autenticitat sinó del valor probatori és que es tracta d’una manera de visualitzar un acte unilateral realitzat per mitjans telemàtics , de sort, donat aquest caràcter unilateral, si és impugnat incumbeix a la part que el presenta com a fet constitutiu de la seva pretensió acreditar la realitat de les transferències,… “En aquest supòsit no es van arribar a aportar els documents bancaris originals, cosa que va provocar que no quedessin acreditats els pagaments.

Resum Sentència de l’Audiència Provincial de León de 15 d’octubre de 2018

https://www.poderjudicial.es/search/AN/openDocument/6ef244337bab29e9/20181119

La Sentència de l’Audiencia Provincial de León de 15 d’octubre de 2018 manifesta, en relació als pantallazos,que es tracta d’un mitjà de prova admès en dret, però en el moment en què aquests són impugnats perden la seva força probatòria i cal sol·licitar proves per acreditar-ne l’autenticitat amb la dificultat que això comporta. En aquest supòsit, no sabem per si la manca de perícia de l’advocat o per la impossibilitat d’acreditar l’autenticitat dels documents, no es va sol·licitar prova en aquest sentit, per la qual cosa, tal com s’indica a la sentència esmentada, “la impugnació de la prova esmentada, que fa incomprensible que la representació demandada no hagi proposat prova tendent a acreditar l’ordre d’embargament i la identitat de l’ordenant, que clarament no s’infereix de l’adjuntada per aquella al seu escrit de contestació a la demanda. Per tant, quant a la seva pretensió primera, la demanda ha de ser estimada.

Sentència de l’Audiència Provincial d’Alacant de 15 d’octubre del 2018

https://www.poderjudicial.es/search/AN/openDocument/02349ba8f1bbc34c/20181126

Más estricta resulta la Sentència de l’Audiència Provincial d’Alacant de data 15 de octubre 2018, al considerar que una simple captura de pantalla tingui la força provatòria suficient per acreditar les alegacions realitzades: “Pel que fa al valor probatori del conegut com a pantallazo”, ja hem dit en precedents sentències que: “la pretensió de provar el pagament de la indemnització corresponent mitjançant l’aportació exclusiva del col·loquialment conegut com a “pantallazo”, ja hem dit en aquesta Secció Novena, que això no és factible per no acreditar aquesta documental unilateralment preconstituïda a la realitat del pagament adduït.

Conclusions

La jurisprudència de les Audiències Provincials, davant de la cautela que exigeix el Tribunal Suprem en relació a les proves digitals, en concret les pantalles, no eliminen el valor probatori dels mateixos si es valoren en conjunt amb la resta de proves. Aquestes proves tenen gran fragilitat en el moment que són impugnades i ens podem trobar davant d’un seriós problema si no és possible aportar cap mitjà de prova, sigui del tipus que sigui, que ens permeti acreditar l’autenticitat del document aportat i podent-nos costar això la desestimació de les nostres pretensions.